Història i llegenda conflueixen en el naixement de Catalunya, atès que l'origen arrela amb un personatge real, adornat amb característiques èpiques: Guifré el Pelós. A aquest noble de reconegut valor en la batalla es vincula la tradició del naixement de les quatre barres, marcades amb els seus dits i la seva pròpia sang sobre el seu escut daurat. A la seva mort l'any 897 va ser el primer comte que va traspassar hereditàriament les seves possessions a la Marca Hispànica, es va deslligar dels reis francs i va donar així origen a la casa comtal de Barcelona. La Marca Hispànica havia estat creada per l'imperi Carolingi a manera de frontera que delimitava els territoris dominats per cristians o musulmans.

La corona d'Aragó. El llinatge de Guifré el Pelós va ser l'embrió de la corona d'Aragó, en unir el seu destí al regne aragonès en virtut dels problemes dinàstics que patia aquesta monarquia. Va succeir que el sobirà Alfons el Batallador va morir sense descendència directa i va llegar el seu regne als ordes militars. El testament no es va fer efectiu i el va succeir el seu germà Ramir II el Monjo. Però aquest tampoc tenia fills mascles, de manera que, per assegurar la continuïtat, va prometre la seva filla Peronella amb el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, quan aquesta només tenia un any. L'enllaç va haver d'esperar tretze anys, ja que l'Església només permetia el casament quan la dona tenia com a mínim 14 anys. Va ser Alfons II, fill de Ramón Berenguer IV d'Aragó i Peronella, qui va assumir tots els títols i la dignitat reial el 1164, després de la mort del seu pare i l'abdicació de la seva mare. De fet, amb ell comença el que en la historiografia es defineix com a corona d'Aragó, la unió del regne i la casa comtal de Barcelona.

L'expansió per la Mediterrània. Amb els reis catalans, la corona va prosperar i es va expandir de manera que els seus territoris abraçaven Mallorca, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols. La corona d'Aragó es va convertir així en un imperi militar i comercial a la Mediterrània d'importància vital. Especial preeminència en aquest esdevenir va tenir el rei Jaume I el Conqueridor, exemple del creixement del poder i desenvolupament de la Corona en detriment dels regnes àrabs. És remarcable que els nous territoris agregats, com València, van mantenir furs propis. Al segle XIII Catalunya va tenir una de les millors infanteries del món, els almogàvers, que fins i tot van ser contractats per combatre el turc a Constantinoble, on van fer sentir el seu crit de batalla: "Desperta ferro!".

Sota els reis de la casa comtal es va redactar el Llibre del consolat de mar i es van crear companyies marines catalanoaragoneses, que van permetre la conquesta dels ducats d'Atenes i Neopàtria el 1380. La casa de Barcelona es va extingir amb la mort de Martí l'Humà, el 1410, i va passar el ceptre a la dinastia Trastàmara en la persona de Ferran. El seu matrimoni amb la reina Isabel va donar com a resultat la unió dels regnes d'Aragó i Castella.

La derrota del 1714. Després dels Reis Catòlics, la dinastia dels Àustries va mantenir una relació complexa amb el Principat. Encara que es van respectar institucions pròpies, les diferències amb la corona eren greus a causa dels recursos reclamats pels monarques per a les seves empreses militars. Les desavinences van tenir la seva màxima expressió el 1640, en el marc de la guerra europea dels Trenta Anys, quan la guerra dels Segadors va enfrontar francesos i castellans en terra català. La conflagració va acabar amb la pau dels Pirineus, per la qual el Rosselló i part de la Cerdanya passaven a ser francesos i se separaven de Catalunya.

Després de la mort de Carles II sense descendència, Felip V, de la dinastia borbònica, va ocupar el tron d'Espanya. El 1701 va jurar les Constitucions, però l'existència d'un altre pretendent, Carles d'Àustria, va desembocar en la guerra de Successió. Catalunya va prendre partit pels austriacistes, però el 1714 es va produir la caiguda de Barcelona i les ciutats que no van donar suport als Borbons van ser tractades durament. El 1716, el decret de Nova Planta va abolir les institucions pròpies, no així el dret civil català.

Ressorgeix el catalanisme. Durant les guerres napoleòniques, Catalunya va ser temporalment segregada per Bonaparte. En l'últim terç del segle XIX es va produir un gran ressorgiment del catalanisme en tots els aspectes. En política, el resultat va ser la Mancomunitat, la unió de les diputacions com a institució que representava Catalunya. La seva existència va ser curta, ja que l'any 1923 va ser abolida per la dictadura de Primo de Rivera. La situació va canviar radicalment amb la República i el 1932 va ser restaurada la Generalitat i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia. La Guerra Civil de 1936-1939 i la victòria franquista van comportar una llarga dictadura, en la qual van ser proscrits els signes d'identitat i les institucions catalanes. La democràcia va portar de nou la Generalitat, restablerta el 1977 amb Josep Tarradellas com a president. Dos anys després, Catalunya tenia de nou un Estatut d'Autonomia. La vigència de l'Estatut va coincidir amb una de les èpoques de major desenvolupament econòmic i social de Catalunya, i 25 anys després es va considerar que havia arribat el moment de posar al dia la norma bàsica que regia el país. Després d'un complex procés de revisió i tramitació, el nou Estatut va ser aprovat en referèndum el 2006.

La República Catalana ha estat proclamada, en quatre ocasions:

el 1640 per Pau Claris,
el 1873 per Baldomer Lostau, sent president de la Primera República Espanyola Estanislau Figueras,
el 1931 per Francesc Macià, com República Catalana com a estat integrat en la federació ibèrica,
el 1934 per Lluís Companys, com a Estat Català de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre, coincidint amb la Revolució d'Astúries. L'intent és ràpidament avortat pel govern espanyol, Companys detingut i fet pres i el govern autònom, suspès. Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola el 1939, la Generalitat s'exilia. La dictadura militar instaurada com a nou govern nacional, deroga les institucions catalanes. El president Companys, defensor en aquesta ocasió de la legalitat constitucional republicana, és detingut a França per la Gestapo. Se li aplica l'extradició i torna a Espanya per ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).

Sabies que Catalunya té un dels parlaments més antics del món. Ho recordava el violoncel·lista Pau Casals davant l'Assemblea de Nacions Unides l'octubre de l'any 1971, poc abans d'interpretar el seu mundialment conegut El cant dels ocells: "Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de 'Nacions Unides'. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra tot el que les guerres tenen d'inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya!".